Feia un vent de mil dimonis. Aquella tarda d’hivern bufava la típica tramuntana de les Terres de l’Ebre. Però havia quedat, i per això havia tingut que sortir de casa encara que lo temps no acompanyava. Estava començant a fer-se fosc a més.
Havia passat per allí mil vegades, i mai s’havia parat a mirar-les. Aquell dia mentre esperava al meu amic, que sempre arribava tard, ho vaig fer. De petita sempre m’havia negat a mirar-les, em feien molta por. Una por que havia alimentat lo meu iaio per dir-me que si no se portava bé, baixarien de les altures i se plantarien a la meua habitació una nit. Les trobava grotestes i desagradables. Enlloc d’ajudar a decorar la Catedral de Tortosa per fora, creia que la feien més monstruosa.
I com més les mirava més por em donaven, però al mateix temps alguna cosa m’obligava a contemplar-se sense poder apartar-ne la vista. Estava horroritzada. De cop i volta va bufar una bona ratxa de vent que se va emportar tot el que va trobar al seu pas. I alguna cosa va caure del cel, era un tros de gàrgola. Per sort no m’havia tocat però m’havia anat de poc. Segur que la gàrgola volia atacar-me, n’estava segura. Vaig fugir tant ràpid com va poder, venien a buscar-me.
bajoqueta
3 comentarios:
Moltes gràcies per participar amb aquests relats que he proposat, amb les gàrgoles com a protagonistes.
Per cert, ahir les gargoles es van despensar per la façana de l'Ajuntament de Tortosa durant la inauguració de la Festa del Renaixement.
Ja em diràs tu pues quin mal rollo amb lo fees que són jajaja.
No deixis mai d'escriure relats eh perquè se't dóna molt bé i a més tens idees noves :)
Publicar un comentario en la entrada